I ell va dir “Niet”
El punt àlgid de la crisi i l'actuació decisiva de Vasili Arkhipov.
El 27 d'octubre de 1962, un grup d'onze destructors i el portaavions USS Randolph van localitzar el submarí B-59 a la zona de quarantena. Tot i trobar-se en aigües internacionals, els nord-americans van perseguir-lo durant hores i fins i tot li llançaren granades i càrregues de profunditat, explosius amb els quals pretenien obligar-lo a sortir a la superfície. L'actitud atrevida i provocadora dels nord-americans era deguda, bàsicament, al fet que sabien que aquests submarins porten un equipament estàndard de 22 torpedes amb càrrega convencional. Desconeixien però que, a un dels quals, se li havia substituït aquesta per un cap nuclear de 15 ktn., com ja hem vist.
D'altra banda, els comandaments dels submarins portaven diversos dies sense contacte amb Moscou i era gràcies a les emissores de ràdio dels Estats Units i de Cuba que coneixien la gravetat de la situació i, per tant, que la guerra podia declarar-se en qualsevol moment. Per això, després de més de vint hores d'assetjament i persecució, l'esgotat capità del submarí, Valentin Grigorievitch Savitsky, va pensar que la guerra ja havia començat i que no ho sabien per haver hagut d'estar tantes hores submergits i sense cap connexió possible ni amb les ràdios veïnes ni amb les autoritats de Moscou. És per això que es proposava disparar l'"arma especial" (així l'anomenaven) contra els seus perseguidors.
Com en els altres submarins de la flotilla, les instruccions rebudes en el moment de fer-se a la mar eren que, en absència de la possibilitat de connectar amb Moscou, l'acord unànime dels tres oficials de major gradació del vaixell, permetria el llançament del torpede nuclear. N'hi hauria hagut prou amb el capità Valentin Savitsky, el comissari polític Ivan Semonovich Maslennikov i el capità Vasili Arkhipov. Els dos primers hi van estar d'acord, però Arkhipov, que tenia la mateixa graduació que Savitsky però que hi estava per sobre per ser el Comandant de la Caserna, no solament va ser rotund amb el seu "NO" a donar suport a l'atac nuclear, sinó que, a més a més, va ordenar que el submarí emergís immediatament i esperés ordres de Moscou.
Segons l'autor Edward Wilson, la reputació que Arkhipov havia adquirit per la seva conducta exemplar en, l'esmentat anteriorment accident del submarí nuclear K-19, va ajudar-lo a imposar la seva opinió. Arkhipov -segons Wilson-, més aviat va persuadir i va fer entrar en raó a un Savitsky sobreexcitat (amb raons suficients). Segons Olga Arkhipova, la seva dramàtica experiència amb tots aquells joves moribunds en els seus braços, també hauria condicionat que no pogués ni volgués contribuir a que quelcom semblant passés a nivell planetari.
Així, efectivament, es va evitar la guerra nuclear que, sens dubte, s'hauria iniciat donada l'extrema tensió existent en l'EXCOMM (Comitè Executiu, designat per Kennedy per tractar la Crisi), a causa de diversos esdeveniments desastrosos ocorreguts en les últimes hores i, en els quals no s'havia complert per part del President el que prèviament s'havia acordat al seu si. El pitjor va ser l'abatiment del U-2 i la mort del seu pilot, el capità Anderson, per un coet SAM disparat des de Cuba i no haver-se'n pres les acordades represàlies contra la base d'on havia sortit. Els membres més reaccionaris de l'EXCOMM, els anomenats "falcons", estaven arribant al límit de la seva paciència amb Kennedy.
Malgrat tots aquests fets, immediatament després de tornar a Rússia, els oficials de la flotilla de submarins van haver d'enfrontar-se a la reprimenda i a la sanció dels seus superiors. Convocats a Moscou, cadascú va haver de presentar un informe amb tots els successos ocorreguts durant la missió directament al ministre de Defensa, Andrei Grechko, que presidia la reunió. La represàlia més forta fou per haver emergit i haver deixat que els americans els humiliessin, mentre que l'explicació que ho havien de fer perquè necessitaven respirar, no va ser suficient. Un almirall va arribar a dir-los: "Hauria estat millor que us haguéssiu enfonsat amb el vaixell". Un altre oficial va explicar la violenta reacció de Grechko, dient que quan va saber que els submarins que havien anat a Cuba eren Diesel en lloc dels nuclears que ell s'havia pensat, es va treure les ulleres, les va colpejar contra la taula i les va trencar en mil bocins. Després d'això -va afegir- va abandonar la sala de molt mal humor.
Olga, la vídua de Arkhipov, va explicar durant la nostra entrevista que, finalment, la persona que va resoldre la situació va ser el Ministre de la Marina, Gorshkow, que va dir que es faria càrrec de la situació i dels mariners i els donaria la sanció que mereixien. Olga Arkhipova va afegir que el ministre els va donar suport i els va ajudar, ja que fou l'únic que va entendre la situació.
Quan Robert McNamara, que era el ministre de Defensa nord-americà 40 anys abans, i que participava en la Conferència de l'Havana de 2002, va resumir la situació, va dir: "Estàvem molt a prop de la Guerra Nuclear, de fet, més a prop del que sabíem llavors". Schlesinger Jr., conseller de John F. Kennedy i conegut historiador, va continuar: "Aquest no fou només el moment més perillós de la Guerra Freda, sinó el moment més perillós de la humanitat"...



