(2017)
NIET
“NIET – El NO de Vasili Arkhipov que va salvar la meva vida…,(i la teva)”.
Edicions 2021, 2ª en català i 2ª en castellà, i 1es. edicions en rus i en anglès.
Crec que cada dia que passa confirma més que els problemes se'ns han multiplicat i globalitzat i que les solucions no seran mai efectives si no els afrontem des d'una mateixa global dimensió.
El clima va de mal en pitjor com s'ha constatat en la recent 26ena. conferència sobre l'ídem.
La sisena onada (en dos anys!) de la Covid-19, també ens demostra que això va per llarg..., i potser és obvi que sigui així. Com sempre, el lucre personal prima sobre el benefici -en aquest cas de vida i de salut- col·lectiu.
Sense una ONU liderant, a partir del instant mateix de la seva declaració de Pandèmia, una actuació global, única, d'obligat compliment per a tots els estats, fruit d'una investigació també global, pública, sense finalitats lucratives i, fent-ho, precisament, com a conseqüència i per pura coherència amb el mot utilitzat: Pandèmia!, ens demostra -repeteixo- que el mal anirà igual de malament i que el pitjor encara anirà empitjorant.
En aquest temps de les traduccions a mi m'ha passat el mateix. S'ha fet llarg, en part per la Covid-19 però, en part també, pel que m'ha costat posar al dia aprofitant les traduccions, determinades valoracions de determinades situacions que havia ja definit la primera vegada i que he hagut d'empitjorar en l'actual no perquè m'hagués quedat curt, estaven bé per la data d'edició que portaven. El que passava és que els llibres que em quedaven s'havien quedat obsolets i no ho considerava ètic vendre'ls al mateix preu si als nous hi havia afegit més de 50 pàgines, ni amb descompte i amb aquestes explicacions. Els vendré per pasta de paper.
Quant al tema en concret, una situació real, res inventat ni novel·lat, que no vol dir que no sigui singular i interessant, considero que pot ser útil de saber-la amb l'amplitud que només un llibre pot exposar.
Diuen que si els gats amb aigua tèbia en tenen prou. No sé què dir-vos dels humans.
(2012)
L'Àngel del Fracàs
L'Àngel del Fracàs és la materialització amb negre de tinta sobre blanc de paper dels pensaments i sentiments que jo imaginava que s'havien produït en la ment del meu pare, Joan Salvat Bodro. Alguns es convertiren en fets mentre que d'altres ni arribaren a simples intents. Malauradament, però, la majoria no varen passar de somnis irrealitzables.
El mur de les circumstàncies era massa alt per a pujar-hi; massa gruixut per a travessar-lo i no us dic res, per a derribar-lo.
D'Alforja, només 10 marxaren voluntaris cap a Madrid aquell novembre del 36, quan Franco ja hi era a les portes i a punt d'entrar-hi. Ell n'era un.
El SÍ coherent entre el que pensaven i el que feien, per mor de ser tan minoritari, fa agafar aquells visos d'esplendor i de glòria. Fou al mateix temps que el fracàs general es convertí en èxit personal. Van fer el que calia i, si calia morir, també alguns ho feren.
Mentre, la majoria de "vius" es quedaven a casa o s'amagaven per les casetes dels trossos del terme. Eren "vius" provisionals. Tampoc ja no en queda cap.
Per això vaig voler posar-me a la seva pell i explicar el que cap historiador professional hauria pogut escriure amb millor coneixement de causa si, per paradoxes de la vida, li hagués interessat fer-ho.
(2010)
Poesies per a ben pair
Tenia una digestió lenta i complicada. -Estàs nerviós –em va dir el metge–.
Una mica per casualitat vaig comprovar que escriure un o dos poemes després del menjar –és a dir–, abans de la migdiada, m'anava bé i els budells em funcionaven com un rellotge. Com més prolongava el tractament més bé païa i els poemes em sortien millor –que no és el mateix que m'agradaven més–, però com que me'ls escrivia per a mi, sí que ho era.
El bicarbonat de sodi i d'altres digestius com la “Sal de frutas ENO” es van quedar, definitivament, a l'armari de la cuina.
El problema va ser que se'm van acumular un munt de poemes i que no sabia que fer-ne. Amb la meva filla Thais, vàrem pensar de publicar-ne alguns i que ella hi faria dibuixos al·legòrics que els farien més divertits o menys pessimistes, que deu ser el mateix o si fa o no fa… I aquí els teniu.
D'altres, els que vaig escriure per a pair els grans àpats: com el de Nadal, el de Cap d'any, el de la Festa Major, etc., amics i gent que em vol bé m'han recomanat que els deixi –de moment–, al calaix.
(2006)
El Pas de Mahoma
El Daniel, la Rosa i, molt especialment, el iaio Ventura tenen per davant un desafiament tan gran com ho és la travessa del Pas de Mahoma per als excursionistes que volen culminar el Pic de l'Aneto. A banda i banda, el precipici definitiu però al final del senderó l'alegria, la felicitat..., el Paradís!